Guia de lectura

"La descoberta de l’infant", de Maria Montessori

Presentació de l’obra

De l’obra Il metodo della pedagogia scientifica applicato all’autoeducazione infantile nella Casa dei Bambini se’n varen fer moltes edicions. El 1950, el títol es va canviar per La scoperta del bambino. Com el títol original indica, l’obra presenta l’experiència viscuda a la Casa dels infants del barri de Sant Llorenç de Roma i els fonaments del mètode que s’hi aplicava. S’hi expliquen els punts de partida del mètode fent referència al pensament de Rousseau i a les experiències d’Itard i Séguin en el camp de l’educació dels infants deficients. Montessori reflexiona sobre les possibilitats de construir una pedagogia científica que es fonamenti en dades empíriques a partir de l’observació i l’experimentació. Hi explica, també, l’experiència prèvia en l’atenció als infants discapacitats i les circumstàncies en què es va crear la Casa dels infants. Després d’aquestes consideracions, que ocupen els primers capítols, l’obra detalla tots els aspectes relatius a l’aplicació del mètode que es va aplicar a l’escola de Sant Llorenç: el paper del mestre, la construcció de l’ambient, els materials d’estimulació, i les tècniques que s’hi feien servir. Per acabar, s’hi detalla l’aplicació del mètode en els aprenentatges elementals de l’escriptura i la lectura, l’aritmètica, el dibuix, i l’educació musical i religiosa.

Cinc temes clau

Llibertat i autonomia

El mètode de Maria Montessori es fonamenta en la llibertat del nen. “És necessari que l’escola permeti les lliures manifestacions naturals del nen” (p. 14). L’educació ha de permetre eliminar els obstacles que s’oposen al creixement de l’infant. Amb el suport de mestres preparats i els límits que estableix un ambient ordenat, així com uns materials adients, l’infant ha d’arribar a assolir l’autonomia personal. “Cal saber desvetllar en l’esperit de l’infant aquella persona humana que hi està amagada” (p. 33). La llibertat ha de ser la condició del progrés cap a la disciplina. “La mestra ha de tenir una tècnica especial per tal de conduir el nen per aquest camí de disciplina: camí, per altra banda, que haurà de recórrer tota la vida, progressant indefinidament cap a la perfecció” (p. 59). La llibertat i l’autonomia personal han de ser els objectius de l’educació. “Una acció pedagògica amb nens petits no serà eficaç si no els ajuda a avançar pel camí de la independència entesa en el sentit d’iniciar-los a aquelles primeres formes d’activitat que els permeten de bastar-se a si mateixos i de no ser una càrrega per als altres a causa de la pròpia incapacitat” (p. 67).

L’ambient i els materials

L’organització de l’ambient i uns materials dissenyats i construïts per estimular l’activitat infantil i l’experimentació són elements importants en el mètode de M. Montessori. L’ambient on s’ha de desenvolupar el procés educatiu s’ha d’organitzar acuradament per estimular la llibertat de l’infant, afavorir-ne la mobilitat i desenvolupar-ne els aspectes socials, emocionals i intel·lectuals. És un ambient que ha de respondre a les exigències d’ordre i seguretat. Un ambient que permeti el desenvolupament de l’infant sense la supervisió constant de l’adult. “Quan parlem «d’ambient» comprenem tot el conjunt de les coses que el nen pot escollir lliurement per fer-les servir tant com desitgi” (p. 73). Un dels elements que conformen aquest ambient són uns materials dissenyats en funció dels interessos del nen i d’acord amb les diferents etapes evolutives que afavoreixen el desenvolupament dels coneixements i del pensament infantil. Cada un d’aquests materials introdueix un concepte nou i permet al nin veure de forma simple si n’ha fet un ús correcte, la qual cosa afavoreix l’aprenentatge per assaig i error. “El nen, que és el més gran observador espontani de la natura, necessita indubtablement tenir a la seva disposició materials per actuar” (p. 82). “El material sensorial està constituït per un sistema d’objectes agrupats segons una determinada qualitat física dels cossos, com color, forma, dimensió, so, rugositat, pes, temperatura, etc.” (p. 117).

El paper de l’adult

“La tasca de l’educació es troba dividida entre la mestra i l’ambient” (p. 169). A l’hora de parlar de l’adult que intervé en el procés educatiu, Montessori parla de “la mestra”, en femení. La seva funció és observar cada nen, descobrir les seves necessitats, capacitats i interessos per oferir-li estímuls i propostes d’activitats que l’ajudin en el desenvolupament. No és la mestra, sinó el nen, el responsable de l’aprenentatge i el desenvolupament. L'objectiu final de l’adult és intervenir-hi cada vegada menys, ajudant-los a actuar i pensar autònomament. “La mestra ha d’explicar l’ús del material. Ella és, sobretot, un punt de trobament entre el material (els objectes) i el nen” (p. 170). És una tasca simple, modesta però molt delicada, ens diu Montessori. Una funció, la de la mestra, que implica una formació adequada: ha de conèixer els materials; ha d’aprendre a tenir cura de l’ordre de l’ambient i a mantenir una organització que permeti un treball tranquil; i ha de vigilar que res destorbi el nen en el seu treball, sigui autònom o en petits grups. “[...] les funcions de la mestra són moltes, i no pas fàcils: no exclou la seva cooperació: és prudent, delicada i multiforme” (p. 170).

Com ha de ser la classe?

Els aprenentatges del nen han de ser el resultat de la capacitat de descoberta guiada pels seus interessos. La mestra ha de mostrar al nen aquells objectes que creu que el podran atreure. “La lliçó és cridar l’atenció. Si l’objecte respon als desitjos íntims del nen i representa una cosa que el satisfà, incita el nen a una activitat prolongada, puix que n’esdevé l’amo i continua fent-ne ús” (p. 123). Els objectes han de servir per proporcionar les sensacions que desvetllen la intel·ligència. Amb el tacte, el nen descobreix les diferències de forma i dimensió dels objectes. Les sensacions gustatives i olfactives poden complementar les tàctils. Les visuals i auditives obren al nen tot un món de possibilitats de descoberta i d’aproximació a diferents conceptes. La tècnica de les lliçons montessorianes comporta un procés molt ordenat i precís per despertar l’interès del nen pels objectes i materials posats al seu abast i per ordenar adequadament aquests recursos amb l’objectiu de passar de l’exploració voluntària a la generalització de les idees. Un resum del procés d’aprenentatge que ha de fer el nen el trobem en aquestes paraules referides al progrés general de la humanitat: “En l’observació del món, començaren de distingir les coses, agrupar-les i classificar-les, i inventaren noms per distingir-les, i constataren que aquest procediment era pràctic. Uniren el coneixement exacte amb el llenguatge científic” (p. 197).

L’ensenyament del llenguatge gràfic

“El nostre concepte pedagògic «d’ajudar el creixement natural» de l’infant s’esvanirà davant d’una adquisició artificial, deguda exclusivament a l’obra de la civilització, com és el llenguatge gràfic, és a dir, l’ensenyament de la lectura i l’escriptura?”. Aquesta és la pregunta inicial que es fa M. Montessori a la part del llibre que dedica a l’ensenyament del llenguatge gràfic. A tota l’obra ha defensat reconciliar el desenvolupament espontani del nen amb l’adquisició dels conceptes i els coneixements necessaris. Però les nocions bàsiques relatives a les qualitats de les coses poden ser captades i adquirides d’una forma més intuïtiva mitjançant el contacte amb els objectes i els materials que el mètode proporciona als nens. Ara, com diu ella: “Hem arribat al moment en què cal afrontar en educació el problema de la cultura”. Montessori desenvolupa un mètode específic per a l’ensenyament del llenguatge gràfic que comença amb l’escriptura, que introdueix com a continuïtat dels exercicis sensorials i motrius, i que evoluciona després cap a la lectura. “L’experiència m’ha ensenyat a distingir clarament l’escriptura de la lectura, i m’ha demostrat que els dos actes no són contemporanis de cap de les maneres. L’escriptura precedeix la lectura, encara que aquesta afirmació estigui totalment en contra del prejudici que ens ha envaït” (p. 259).

Preguntes per aprofundir-hi

1. Maria Montessori s’inspira molt en el que va fer Jean Marc Gaspard Itard, el qual va tractar Víctor de l’Aveyron, un nen que havia viscut anys al bosc, aïllat de les influències socials i que presentava un greu retard en l’aprenentatge. Quina relació té el programa educatiu que va dissenyar Itard per a Víctor amb el mètode de M. Montessori?

2. “En el nostre sistema el mestre ha de ser més «passiu» que no pas «actiu»; i la seva paciència serà una ansiosa curiositat científica i un respecte absolut envers el fenomen que vol observar” (p. 59). En el mètode de M. Montessori, amb quins objectius ha d’intervenir la mestra i en quines situacions no ha d’intervenir?

3. Què s’entén per ambient en el mètode de M. Montessori?

4. Quin paper té i com s’aconsegueix la disciplina en el mètode de M. Montessori?

5. Consideres que el mètode de M. Montessori encara té validesa actualment?