Presentació

Maria Montessori (1870-1952). Una militant compromesa amb la infància

Una vida dedicada a la divulgació de l’Escola Activa

Maria Montessori va néixer a Chiaravalle, a la província d’Ancona, a Itàlia, el 31 d’agost de 1870, i va morir a Noordwijk, als Països Baixos, el 6 de maig de 1952. Tot i les dificultats que hi havia en aquell temps, va estudiar medicina i va ser una de les primeres dones que varen exercir-ne la professió a Itàlia. Després de graduar-se a la Universitat de Roma el 1896, Montessori continua la investigació a la clínica psiquiàtrica de la Universitat, on va ser acceptada com a assistent voluntària el 1897. També estudia les obres de metges i educadors del segle xix, com Jean Marc Gaspard Itard i Édouard Séguin, els quals van influir molt en la seva obra. A partir de les lectures sobre diversos mètodes educatius i pedagògics combinades amb les observacions que va fer amb els infants deficients, Montessori va comprendre que els mètodes educatius podien ser més eficaços que els purament mèdics per tractar aquests infants amb discapacitat.

A finals del segle xix, Maria Montessori ja havia decidit construir un mètode educatiu que, basat en l’antropologia física i la psicologia, donés una fonamentació científica a la forma d’ensenyar els deficients i que es pogués generalitzar a tots els infants. El 1900 treballa en un institut encarregat de formar mestres per a les escoles de nins deficients. En els primers anys del segle xx, ja va publicar alguns dels primers treballs sobre l’educació dels infants deficients. El gener de 1907, a Sant Llorenç, un barri degradat de Roma, i amb el suport de l’Instituto de Beni Stabili —un organisme públic encarregat de regenerar tot el barri—, assumeix la direcció de les escoles infantils que s’hi volien crear. A la primera, que va batejar amb el nom de La Casa dels Infants, hi va començar a aplicar els seus principis educatius. A l’inici de la segona dècada del segle xx, Maria Montessori comença a ser coneguda internacionalment.

El 1909 publica l’obra Il metodo della pedagogia scientifica applicato all’autoeducazione infantile nella Casa dei Bambini (‘El mètode de la pedagogia científica aplicat a l’educació infantil a la Casa dels Infants’). L’any següent publica L’Antropologia pedagogica, i el 1912, el llibre La morale sessuale nell’educazione tra madre e figlio (‘La moral sexual de l’educació entre mare i fill). Mentrestant, des del 1909 feia cursos per formar mestres i escrivia articles en italià i anglès. El 1912 ja hi havia escoles que seguien el seu mètode, no sols a Europa, sinó també a Nova York i Boston, i es preparaven per obrir-ne a Àsia, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Entre 1913 i 1915, Maria Montessori viatja per Alemanya, Gran Bretanya, Àustria, Holanda i Suècia. El 1915 arriba a Barcelona, una ciutat amb la qual la pedagoga italiana mantindrà una relació especial. En aquesta època, les seves obres es van traduint a altres idiomes i el reconeixement internacional de la seva tasca es consolida. Maria Montessori representava un nou model de dona i un exemple per al feminisme internacional.

Progressivament, també es va anar desenvolupant la inspiració religiosa i l’orientació mística del seu pensament, que ja aflorava a les seves primeres èpoques. En molts indrets, com ja havia passat a Roma, Montessori va rebre el suport d’elits culturals que es varen veure atretes per la seva personalitat i les seves idees, i que posaren recursos econòmics i publicitaris al servei de la difusió del seu mètode. El 1916, n’amplia l’explicació amb la publicació de L'autoeducazione nelle scuole elementari (‘L’autoeducació a l’escola elemental’).

La presència de Maria Montessori a Catalunya

La pedagogia científica de Maria Montessori va trobar un camp favorable per a l’aplicació a la Catalunya de les primeres dècades del segle xx. Els seus principis pedagògics eren assimilables en el projecte de regeneració social que defensava la burgesia catalanista i podien fonamentar científicament les propostes educatives que tenien. La importància que donava Maria Montessori a l'activitat infantil i a canalitzar l’espontaneïtat lliure dels més petits com a forma d'educació era interpretada com la manera perfecta i científica de posar ordre, harmonia i disciplina als impulsos primaris, incontrolats i caòtics de la naturalesa infantil. Aconseguir l'equilibri entre llibertat, ordre i disciplina, tant en l'esfera individual com en la social, era un dels principis nuclears del reformisme noucentista català. Al catalanisme conservador també li agradava la importància que Montessori concedia a la llengua materna, fet que proporcionava un argument pedagògic per justificar la introducció del català a l'ensenyament privat, i superar així la prohibició d’aquesta llengua a les escoles estatals.

En la difusió del mètode, va tenir-hi un paper destacat Joan Palau Vera, pedagog influït per les idees de la Institució Lliure d'Ensenyament, membre del Consell d'Investigació Pedagògica creat el 1913 per la Diputació de Barcelona, i molt compromès amb el reformisme educatiu del Noucentisme. Joan Palau Vera, que ja coneixia les primeres publicacions de Montessori, va assistir al primer Curs Internacional Montessori de Roma el 1913, becat per la Diputació de Barcelona. De tornada del viatge, Palau va impulsar l’aplicació del mètode a dues escoles la Mont d'Or, a una escola privada per a fills de la burgesia, que dirigia el mateix Joan Palau, i a l'escola de la Casa de Maternitat, que depenia de la Diputació de Barcelona i que acollia els nens orfes. El 1914, alhora que es produeixen els primers assajos, set mestres i la inspectora Leonor Serrano, becades per la Diputació de Barcelona i per l'Ajuntament de Barcelona i Lleida, assisteixen al segon Curs Internacional Montessori. Quan retornaren, les mestres assistents al curs van donar conferències sobre el mètode i es va impartir un curs sobre les idees de Maria Montessori sota la direcció de Palau Vera a l'Escola d'Estiu d'aquell any.

Palau Vera va facilitar també el coneixement del mètode montessorià traduint-ne les obres al castellà. El 1915, la Diputació de Barcelona va crear la Casa dels Nens com a centre experimental d'aplicació del mètode Montessori. Anna Maccheroni, que havia col·laborat amb Maria Montessori des de l’inici, es va traslladar a Barcelona per dirigir la nova escola. El mateix any, l'Ajuntament de Barcelona va crear una Casa dels nens que seguia els mètodes pedagògics de Maria Montessori. De la direcció d'aquesta escola se’n va encarregar Mercè Climent, una de les mestres pensionades per assistir al curs de Roma. La difusió del mètode a Barcelona i, en general, als territoris de parla catalana va ser molt ràpida, especialment entre les escoles privades.

A finals de 1915, Maria Montessori es va traslladar a Barcelona per preparar-hi el tercer Curs Internacional Montessori, que es va realitzar a principis de l'any següent. El curs va comptar amb cent vuitanta-cinc inscrits de Portugal, Itàlia, Anglaterra, Escòcia, Austràlia, Canadà i els Estats Units, a més de mestres de Catalunya, Mallorca i Navarra, la majoria dels quals foren subvencionats per organismes públics. El curs es va desenvolupar amb classes teòriques i amb pràctiques a l'escola experimental montessoriana de la Diputació de Barcelona. Com a resultat d'aquest curs, es va crear l'Agrupació d'Amics del Mètode Montessori, que va ser suprimida, juntament amb l'escola montessoriana de la Diputació, per la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, i restablerta amb la instauració de la II República el 1931.

L’establiment de la Dictadura de Primo de Rivera a Espanya, del feixisme a Itàlia i l’esclat de la II Guerra Mundial distorsionaren la gran difusió que havia tingut el mètode. Ara Montessori viu a Holanda i a l’Índia, on continua la tasca de divulgació del mètode, i es retira, els últims anys, al poble de Noordwijk, a Holanda. El 1921 va publicar el Manuale di pedagogia scientifica (‘Manual de la pedagogia científica’). El 1931, publica La vita in Cristo (‘La vida en Crist’), el 1936, Il bambino in famiglia (‘L’infant a la família’), i el 1938, Il segreto dell'infanzia (‘El secret de la infància’). El 1949 publica diverses obres: Dall'infanzia all'adolescenza (‘De la infància a l’adolescència’); Educazione e pace (‘Educació i pau’); Formazione dell'uomo (‘La formació de l’home’) i La Santa Messa spiegata ai bambini (‘La Santa Missa explicada als infants’).

Maria Montessori i l’Escola Nova

Montessori és tal vegada la figura més coneguda del moviment de l’Escola Nova. El seu mètode es desenvolupa en paral·lel i en relació amb les idees d’altres autors del gran moviment de renovació educativa que es produeix des de principis del segle xx, com ara Dewey, Kilpatrick i Decroly. Molt influïda per Rousseau, considerava que la infància era una etapa fonamental en la vida dels homes. Per ella era important que, en l’educació, la naturalesa actués lliurement, perquè com més lliure fos el desenvolupament, més ràpidament progressaria l’infant. Per aquest motiu, l’objectiu dels educadors és construir l’ambient adequat per aconseguir que el nen es desenvolupi en llibertat, equilibrant el desenvolupament intern amb els estímuls que el faciliten. L’educador ha de ser un facilitador que ofereix al nin uns espais i uns objectes estimulants. Montessori va dissenyar un bon nombre d’objectes i jocs que afavorien el desenvolupament dels sentits. D’aquesta manera, combinava la confiança en les capacitats naturals del nen manifestada per Rousseau i l’esperança amb les possibilitats que tenien els estímuls externs per desenvolupar les potencialitats naturals de l’infant, tal com havien plantejat Itard i Séguin. El mètode de Maria Montessori, malgrat que compartia molts principis amb els altres sistemes pedagògics de l’Escola Nova, no es va poder deslliurar de les crítiques d’altres teòrics del moviment. Dewey i Kilpatrick li van criticar l’individualisme i la poca importància que es donava a la socialització, així com el caràcter artificial i mecanicista del clima que es creava amb la col·lecció d’objectes. L’orientació espiritualista i religiosa cada cop més intensa de les idees de Montessori varen afavorir-ne la difusió a les escoles religioses, però també la varen distanciar dels que defensaven una orientació positivista dels principis pedagògics.