L’escola Montessori de la Casa de Maternitat
La Diputació de Barcelona, dirigida per la Lliga regionalista i presidida per Prat de la Riba, va impulsar a partir de 1913 un ambiciós projecte de reforma de la Casa de Maternitat amb l’objectiu que deixés de ser un centre d'acollida d'orfes tètric i es convertís en una institució on s'apliquessin els principis científics més avançats per millorar l'atenció dels nens petits de les classes més desfavorides. Tot i que el projecte no es va poder desenvolupar íntegrament, el parvulari de la Casa de Maternitat es convertirà, a partir de 1914, en el centre de referència per a la difusió de les idees pedagògiques de Maria Montessori i una manifestació del suport públic i privat que rebrà el mètode de la pedagoga italiana a Catalunya en aquesta època.
L’experiència va ser dirigida per Palau Vera, que coneixia l’obra Il metodo della pedagogia scientifica applicato all’autoeducazione infantile nella Casa dei Bambini, així com l’aplicació del mètode per haver assistit a un dels cursos internacionals. A la Casa de Maternitat es va habilitar un local destinat a les classes, que ha estat descrit per Palau Vera, en un article publicat el 1920: “una gran sala (18 x 9 m.) d’entonació brillant, plena de llum, molt elevada de sostre i adornada amb quadres i mobles de gust delicat" (Palau, 1992, p. 92). Palau Vera es va encarregar de dirigir l'assaig a la Casa de Maternitat durant els primers mesos i després se’n van fer càrrec les monges Paules que atenien la institució.
A l’article de Palau Vera citat anteriorment es descriu l’experiència setmana a setmana. Les classes començaren amb trenta nens de quatre a sis anys que al començament, i passades les primeres manifestacions d’estranyesa pel nou local, es manifestaren indisciplinats, violents, malhumorats i difícils d’acontentar. Malgrat aquest comportament, des del primer moment es mostraren atrets per la novetat del material, però no es va aconseguir que la primera setmana fessin dibuixos, sinó que es limitaven a fer ratlles sense sentit. Molts intentaven escriure en lloc de dibuixar, a causa de l’hàbit propi de l’ensenyament tradicional d’iniciar-los abans en l’escriptura i menysprear el dibuix. No s’aconsegueix cap èxit amb les lliçons de silenci.
A la segona setmana es comencen a observar petits avenços en el comportament, especialment entre els que havien començat al principi i alguns que s’incorporaren posteriorment.
Palau Vera va fent una descripció dels progressos dels nens i de les activitats que s’anaven desenvolupant. Al final del primer mes es noten avenços importants en la disciplina i en el grau d’autonomia dels nens per treballar amb els diversos materials. Es van introduint totes les activitats pròpies del mètode: el treball amb objectes, el dibuix i el modelatge, el cant, els jocs i les lliçons de silenci.
A la cinquena setmana, s’hi introdueix un piano. Aquest element afavoreix la motivació per les marxes i el cant. S’avança en les lliçons de silenci. Palau continua indicant els progressos que es van fent i també les dificultats i els entrebancs amb què es troben. S’hi incorporen nens, els quals també s’adapten al ritme de les classes, tot i que amb algunes dificultats. El que més costava, d’acord amb la descripció que ens en fa Palau Vera, era passar d’una disciplina rígida a la classe o al menjador, a una autodisciplina, la qual Vera considerava com un dels èxits més importants del mètode.
Com a conclusió, Palau Vera presentava els resultats obtinguts en acabar la catorzena setmana agrupats en aquests epígrafs: una “major coordinació de moviment”; “una transformació notable de caràcters agres i malhumorats, en caràcters alegres i suaus”; “un gran progrés en el refinament de les percepcions i en el despertar de la intel·ligència”; “una major expressió i el despertar de la iniciativa”. Al final, Palau Vera, malgrat el que ell considera grans avenços, va manifestar que encara faltava molt per fer i que calia millorar les instal·lacions i la disponibilitat de materials.
