Freire ens brinda una obra profundament reflexiva i, alhora, preparada per a l’acció, la pràctica i el canvi. Des del diàleg i l’anàlisi, fomenta el pensament crític que ens porta a valorar la societat en què vivim, a observar-la i deixar enrere el silenci i la conformitat. És llavors que podem fer referència a la vida en comunitat i en democràcia, i que cobra una rellevància especial l’acció de participar i d’educar i, per tant, d’assolir responsabilitats polítiques, socials i educatives.
Cinc temes clau
1. Una societat en transició: de la societat tancada a la societat oberta
Freire analitza i reflexiona sobre la necessitat que tenim les persones de sentir que formem part d’un tot, de la importància de sentir-se arrelats i arrelades al món per poder créixer. Introdueix el concepte de “consciència crítica”, que és imprescindible per alliberar-se de la societat opressora, la qual ens fa ser objectes en lloc de subjectes. Una societat que ens transmet la por de la convivència autèntica, que ens fa adaptar-nos-hi i ajustar-nos-hi, sense pensar, sense ser vertaderament. D’aquesta societat, Freire en diu “societat tancada”. És aleshores quan explica, amb profunditat, la necessitat de transitar per crear una “societat homogèniament oberta”, desafiant les contradiccions i construint opinions radicals. Entén la radicalització com el convenciment més ferm, el qual es defensa amb amor i humilitat. Finalment, es reflexiona sobre les etapes que ha de seguir una societat que vol obrir-se (aquella que vol ser lliure i crítica), enfront de la rigidesa i la manca de llibertat d’una societat tancada, domesticada i intransitiva. “Solucions, repeteixo, amb el poble i mai per damunt del poble o simplement per a ell” (p. 33).
2. Societat tancada i inexperiència democràtica
La “societat tancada” és la societat que va perdurar al Brasil durant la colonització i les èpoques posteriors. Freire, per tant, parla de la inexperiència democràtica perquè és el sentiment de viure en una societat que no pot ser democràtica per l’estructura, l’herència i l’actitud dels qui hi habiten. “En aquestes circumstàncies, no podíem arribar a formes de vida democràtica que impliquessin un alt sentit de participació en els problemes comuns, un sentit que es crea en la consciència del poble i es transforma en saviesa democràtica” (p. 47). El diàleg, per tant, s’estableix com l’ingredient clau que dona sentit a la participació i que implica responsabilitat social i política. La democràcia, doncs, comporta una integració, la qual exigeix raó i consciència. El “mutisme” i la submissió són tot el contrari, són la conseqüència d’una societat vertical, la qual impedeix la vida i l’organització comunitària i democràtica.
3. Educació versus massificació
Arran de la transició cap a la construcció d’una societat oberta arriba la necessitat d’una reforma del procés educatiu, el qual ha d’anar encaminat cap a una educació que ens formi per a la presa de decisions i la responsabilitat social i política que hem d’assumir. Freire expressa diverses característiques clau en el procés educatiu: proveir l’educand dels instruments necessaris per resistir enfront del sistema; fomentar el diàleg per construir persones crítiques; fer de les persones éssers conscients, amb la flexibilitat que això comporta; participar en la gestió de les escoles i la comunitat per aprendre a viure de forma democràtica; aprendre a reaccionar i a viure íntimament i reflexiva els problemes i les dificultats. Com diu l’autor, “necessitem una educació valenta” (p. 68).
4. Educació i conscienciació
La consciència crítica és “la representació de les coses i dels fets tal com es donen en l’existència empírica, en les seves correlacions causals i circumstancials”. La consciència ingènua és aquella que “es creu superior als fets dominant-los des de fora i per això es creu lliure per entendre’ls de la manera que més li agrada”. I, finalment, la consciència màgica, que, a diferència de l’anterior, simplement capta aquests fets i els atorga “un poder superior del que té, perquè aquest poder la domina des de fora i al qual se sotmet amb docilitat” (p. 81). Freire aposta per la consciència crítica, per una educació amb el poble i proposa la necessitat d’aplicar un mètode actiu, dialogal i participatiu en el procés d’alfabetització, sempre entesa des d’una perspectiva educativa integral.
5. Execució pràctica
Freire aprofundeix en el concepte de paraula generadora, el qual es va descobrint a poc a poc, comprenent-ne des del principi el significat i analitzant-ne la formació, primer sil·làbica, després semàntica i fonètica. D’aquesta manera és com es va arribar a un gran nombre de ciutadans i ciutadanes del Brasil, amb els “cercles de cultura”. I és així com es treballa per la democràcia i per la formació de persones crítiques, ja que “això ens va semblar sempre una forma correcta de defensar l’autèntica democràcia i no una forma de combatre-la” (p. 100).
Per aprofundir-hi
1. Freire ens parla, en el capítol “La societat brasilera en transició” (p. 13), de les característiques dels diversos tipus de societat. Fa referència a la llibertat del poble, al poder de l’educació i a la necessitat de ser persones crítiques per poder ser lliures. Segons el teu parer, i d’acord amb el discurs de l’autor, en quina societat vivim actualment? Som lliures?
2. Quines són les característiques de la “societat tancada” que Freire anomena quan descriu la situació viscuda en temps de colonització al Brasil? A l’Estat espanyol, s’ha viscut en algun moment en una “societat tancada” tal com la defineix Freire?
3. A què creus que fa referència l’autor quan diu, a la pàgina 72, que “l’educació és un acte d’amor i, doncs, un acte de valor”? Tu també ho penses? Per què?
4. Com podríem treballar la consciència crítica del nostre alumnat a les aules i als centres educatius? Podríem posar en funcionament alguna pràctica de les que exposa Freire en el llibre?
5. Com podem fer dels nostres centres educatius espais de democràcia?