“Freire no pensa idees, sinó que ha pensat l’existència a partir de la seva pròpia experiència vital en contacte amb l’home concret del Tercer Món. Aquest contacte ha fet de Freire un revolucionari en el sentit més profund de la paraula, i de la seva pedagogia, una reflexió sobre la pràctica de la llibertat”.
Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire, va néixer el 19 de setembre de 1921 a Recife (Pernambuco, el Brasil), una de les zones més pobres del nord-est del país. Va estar treballant en educació durant anys, i va obtenir èxits reconeguts en l’àmbit de l’alfabetització dels pobles pobres. El 1964, a causa del cop d’Estat, va ser empresonat durant setanta dies per les seves idees educatives i després va exiliar-se a Xile. Va viatjar per Europa i pels Estats Units per formar-se, col·laborar i desenvolupar idees educatives renovadores i alliberadores. Des d’aleshores, a partir d’organismes internacionals com la UNESCO o el Consell Ecumènic de les Esglésies, va participar i va dirigir campanyes de promoció cultural i d’alfabetització en molts països d’Amèrica del Sud i d’Àfrica. L’any 1980 va tornar al seu país, el Brasil, on va continuar lluitant i treballant per construir un país més lliure, més educat i més culte fins a la seua mort.
De l’experiència a la pràctica
“La reflexió filosòfica es tradueix immediatament en propostes d’acció política”.
No es pot entendre el pensament i la pràctica de Freire sense fer referència a la preocupació –que ràpidament es va convertir en acció– per lluitar per la promoció cultural dels pobles més pobres. En aquest sentit, considerava que l’educació exigeix, sense cap mena de dubte, una visió global de les persones i les seues condicions de vida que, en definitiva, no els permeten ser plenament lliures. Per tant, aquesta perspectiva integral comporta que teoria i praxi, per a Freire, no es poden concebre independentment, i cal establir el diàleg –que va aprendre de la seva família– com un dels elements essencials en el desenvolupament del seu mètode.
La seua experiència pedagògica va començar en 1946, quan va centrar la labor educativa en la població adulta analfabeta. Amb la pràctica i les lectures, va desenvolupar un mètode d’alfabetització que va posar en funcionament en 1961, amb un èxit notable. És aleshores quan el Govern Federal del Brasil pren la decisió d’estendre aquesta iniciativa per tot el país, amb la finalitat d’arribar, principalment, a les zones més empobrides i amb més mancances educatives i culturals. S’aconsegueixen crear un total de vint mil “Cercles de Cultura”, en els quals els avenços educatius i, per tant, culturals, resulten evidents ràpidament.
Tot i això, en 1964, a causa del cop d’Estat militar al Brasil, aquesta iniciativa, juntament amb moltes altres relacionades amb l’educació, la pedagogia i el creixement cultural dels pobles pobres, s’atura. Comença el retrocés i Freire, tal com s’ha esmentat anteriorment, és empresonat durant setanta dies i després exiliat a Xile.
Pensament i influències de Freire
El pensament i la pràctica de Freire es construeixen a partir de la reflexió d’altres autors, de la seva experiència i, en definitiva, de la seva manera de veure i d’habitar el món. A continuació, reflexionarem sobre els principals autors que influïren en el pensament i la praxi de Freire.
A més, resulta indiscutible la influència que ha tingut sobre Freire el contacte amb la realitat, la qual cosa l’ha fet conscient de la necessitat d’observar-la i actuar-hi. Així mateix, els líders revolucionaris dels moviments populars d’alliberament en països del tercer món han estat, també, un factor clau en el desenvolupament dels mètodes i les idees d’aquest autor. Especialment, cal destacar-ne el mètode d’aproximació a la realitat d’acord amb els plantejaments de l’antropologia cultural. En aquesta línia, el relativisme cultural també forma part del pensament de Freire, ja que considera que no hi ha una cultura superior a una altra, tot el contrari del colonialisme cultural. “El mestre no ha d’imposar la seva pròpia concepció del món”.
La literatura de Paulo Freire
Sens dubte, les obres de Freire ens ajuden a conèixer millor l’autor i, sobretot, les seues reflexions, fruit de les experiències directes amb el medi mitjançant l’educació. El primer llibre que va escriure es va publicar en 1965 i és el que treballem en profunditat en Lliçons de Pedagogia, La educación como práctica de la libertad. Pocs anys després, en 1969, es publica a la Universitat de Harvard La pedagogía del oprimido, un dels llibres més sòlids i influents de Freire. Més endavant arriba El mensaje de Paulo Freire. Teoría y práctica de la liberación, el qual s’edita a Madrid en 1972. Un any després es publica a Montevideo ¿Extensión o comunicación? La concienciación en el medio rural (1973), en el qual es comença a transmetre la importància del diàleg a les seues pràctiques educatives.
En 1975, a Bogotà, arriba La desmitificación de la concientización, el qual presenta un compendi d’escrits publicats anteriorment en diferents revistes. Com a producte d’una de les experiències que va viure Freire a l’Àfrica, va publicar Cartas a Guinea-Bissau, editat a Madrid en 1978. També va escriure, amb col·laboració d’Ivan Illich, Educación para el cambio social, editada a Buenos Aires, l’Argentina. Aquest mateix any, va publicar-se a Madrid Pedagogía y acción liberadora i, l’any següent, Educación y acción cultural. Finalment, en 1984, a Madrid, es publica l’última obra de Freire, La importancia de leer y el proceso de liberación, la qual va ser també un compendi d’escrits publicats en diverses revistes anteriorment.
Influència i presència en els territoris de parla catalana
Seguint el pensament de l’autor, l’educació no es pot entendre de forma aïllada de la política. Es considera, llavors, que el pensament polític de qui governa ha d’anar de bracet amb la proposta educativa de Freire, amb certs valors, directrius i objectius que s’uneixen per transformar el món, el text i el context.
Des d’aquesta perspectiva, les bases pedagògiques de Freire es van convertir en protagonistes en els territoris de parla catalana durant la transició democràtica, quan es va apostar fermament per la cultura popular, per reviure l’educació en el sentit més profund i integral del concepte. Es va lluitar contra l’altíssima taxa d’analfabetisme que els durs anys de dictadura franquista havien deixat d’herència. Es va afrontar aquesta problemàtica des d’una mirada freiriana, la qual va més enllà de l’aprenentatge de l’escriptura i la lectura, ja que vol “aprendre a llegir les realitats quotidianes”, en què el context, les vivències i l’experiència de qui aprèn cobren una rellevància especial. Freire es va convertir en l’autor de referència, especialment en l’àmbit de l’educació permanent, on es van desenvolupar una gran quantitat d’experiències renovadores.
Ara bé, a poc a poc, el realisme polític, el capitalisme, el pragmatisme i l’individualisme van anar guanyant terreny, i el concepte de societat solidària es va convertir en utopia, enfront d’una societat cada vegada més desmobilitzada. Per tant, l’educació de persones adultes també va canviar, perquè es tractava d’una escola que atenia les necessitats de l’entorn, dels usuaris i de les usuàries. Més aviat es va convertir en un espai que dotava d’eines bàsiques de formació des d’una concepció de l’educació com una pràctica compensatòria.
Si mirem el nostre voltant i observem la societat en què vivim, potser ha arribat de nou el moment de repensar Freire, de vincular l’educació a l’entorn, a la realitat, de tornar a promoure el desenvolupament comunitari, de buscar eixa societat solidària que ara forma part del passat i d’un futur utòpic.