Tot just al començament del segle XIX, Pestalozzi comença una etapa de maduració i consolidació dels principis metodològics que havia assajat en els anys anteriors. Tot i que no ho fa sistemàticament i ordenada, en les catorze cartes que integren aquest llibre, s’hi inclouen la major part dels fonaments del seu plantejament pedagògic. Escrit de forma epistolar, com era costum en aquells temps, desenvolupa la via pedagògica per aconseguir el somni més preuat: una educació popular reeixida, a través de la qual els fills del poble, més enllà de les elits, tinguin una educació que els resulti alliberadora i els faci persones lliures.
Entre la quarta i l’onzena carta s’aborda l’educació intel·lectual, només a la dotzena parla de l’educació manual i física, i en la tretzena i catorzena de l’educació moral i religiosa. Però, més enllà d’això, hi trobem algunes petites joies. Són fragments en què es descriu l’experiència emocionant de presenciar un “miracle” a través de la pedagogia, i es pren consciència de com el desig que els infants aprenguin per ells mateixos es fa realitat.
Malgrat que al lector del segle XXI li pugui semblar un text poc ordenat, és important entendre que l’obra de Pestalozzi és imprescindible per comprendre els inicis de l’experimentació, la pràctica i l’experiència quotidiana com a fonaments de la pedagogia.
Pestalozzi vol descobrir el “mètode natural” d’ensenyament i aprenentatge humans —de vegades també en diu “mètode psicològic”— perquè el que persegueix és trobar la manera més senzilla, eficient, i a l’abast dels mestres, però també de qualsevol pare i mare, de manera que ells sols siguin capaços d’educar els fills.
1.Educació popular, social i emancipadora
Pestalozzi té un somni, fer possible l’educació per a tothom, i contribuir a fer lliures a les persones de manera que ho siguin per i per a elles mateixes. Sense que en sigui important l’origen, les condicions, ni el nombre d’infants: “Els nens van augmentar poc a poc fins a vuitanta, tots d’edats diferents, alguns molt insolents, d’altres acostumats a captar; tots, tret d’uns quants, totalment ignorants” (p. 17). Vol desenvolupar un mètode que tregui el poble de la misèria, que doti d’autonomia a tothom que vulgui rebre o donar educació, encara que no en sigui un expert ni un especialista, fins al punt que “qualsevol pare i qualsevol mare que s’hi sentissin inclinats podien posar-se en condicions d’educar ells mateixos els fills” (p. 61).
2. La naturalesa i la intuïció en l’educació
La idea d’educació de Pestalozzi està fortament arrelada en la naturalesa com a font i model per als humans. D’alguna manera, duu a la pràctica la idea d’educació enunciada per Rousseau, i afirma que allò educatiu i formatiu és allò que integra alhora el conjunt de forces de la naturalesa de l’home: el cor, el cap i la mà. Pestalozzi no entén la intuïció com la mera percepció sensible, sinó com a actualització, realització d’una idea que, d’una manera o altra, ja es troba originàriament en la naturalesa de l’educand. No és el mestre qui ha de portar-la de fora a dins, sinó que ha de posar les condicions per tal que l’educand actualitzi i incorpori com a coneixement disponible i conscient allò que ja té a dins per naturalesa. Ens ho diu amb aquestes paraules: “Tota la instrucció de la persona no és, per tant, res més que l’art de donar suport a aquesta recerca de la naturalesa del seu propi desenvolupament” (p. 27).
Des del punt de vista del mestre o educador, diu Pestalozzi en primera persona: “Al final vaig notar que jo havia de saber menys del que realment sabia o, si més no, que havia d’extirpar de mi el saber per baixar als elements simples en els quals ara veia que hi havia la seva força, encara que jo no pogués seguir-la” (p. 69).
3. Una educació basada en l’alegria, l’ensenyança mútua i l’aprenentatge lliure
Pestalozzi busca un mètode d’ensenyament en què l’alegria sigui un component important i que superi les escoles merament directives, explicadores, unidireccionals i intel·lectualistes. Així, ens diu: “El que vull és fer desaparèixer les mancances de la instrucció escolar habitual, principalment a les escoles elementals, i buscar formes d’instrucció que no tinguin aquestes mancances” (p. 35). La joia i l’alegria dels infants són cabdals per a l’educador suís, i així ens descriu com passava en la seva escola: “Alegria i participació vivificaven el seu interior, i la seva vida interior, que s’havien fet despertar mútuament, els portava a tots endavant com només podia portar-los-hi aquesta seva pròpia animació” (p. 19).
L’aprenentatge havia de sorgir espontàniament, des dels infants mateixos i entre ells, dels uns als altres, tot esdevenint una ensenyança mútua: “Els nens ensenyaven els nens. Intentaven de realitzar el que jo els deia que havien de fer, i ells mateixos trobaven els mitjans per portar-ho a terme i aquesta espontaneïtat que es desenvolupava multilateralment al principi de l’aprenentatge va anar en benefici, amb una gran força, del foment i enfortiment del convenciment que qualsevol mena de classe veritable, de formació, havia de sortir d’ells mateixos i havien de realitzar-la ells mateixos” (p. 19).
4. Educació sensitiva, estètica i intuïtiva
“Tu ja ho saps, amic meu. Però torna a imaginar per un moment l’horror d’aquest assassinat. Hom deixa gaudir plenament la naturalesa als nens fins que tenen cinc anys... Ja han arribat molt enllà en el gaudi sensual de la seva llibertat... [I després d’aquests cinc anys] hom fa desaparèixer de davant seu, d’una batzegada, tota la naturalesa que tenen al voltant […] els fiquen com xais en tot de pilots, estrets, en una aula pudent; els encadenen inexorablement durant hores, dies, setmanes, mesos i anys a la contemplació de miserables, insípides i uniformes lletres trencant amb la seva situació anterior d’una manera que n’hi ha per tornar-s’hi boig” (p. 29).
5. L’experimentació: la humil ignorància esdevé fèrtil i permet descobrir un nou mètode
A través de l’experimentació constant i incansable, Pestalozzi aconsegueix anar més enllà dels procediments educatius artificials que llavors i ara predominen a les institucions educatives. A partir d’una gran humilitat i obertura a allò desconegut, i sostenint amb fermesa la voluntat pedagògica, va aconseguir això que ell mateix ens relata: “Jo vaig poder ensenyar a escriure, tot i que no sabia escriure correctament, i certament la meva ignorància sobre totes aquestes coses va ser, en gran manera, imprescindible per elevar-me a la senzillesa més gran del mètode d’ensenyament. Em va ajudar a trobar els mitjans pels quals també el més inexperimentat i ignorant pogués arribar a la meta amb els seus nens” (p. 23-24). Experiència, pràctica, assaig i error, perseverança són les claus de l’educador que trobem en l’exemple de Pestalozzi: “Tot el que en la meva exposició és teoria i judici no és altra cosa que la conseqüència d’un empirisme limitat i molt meticulós i, he d’afegir-hi, d’una rara bona sort” (p. 173).