“Des de fa mig segle, amb una activitat incansable he cercat la manera de simplificar tant com he pogut els mètodes de l’ensenyament popular, especialment en els punts de partida, i he procurat contribuir al fet que aquests mètodes s’adeqüessin millor al ritme seguit per la naturalesa en el desenvolupament i funcions de la naturalesa humana. Algunes coses les he realitzat amb poc encert i, malgrat el sofriment davant el fracàs, sempre amb constant paciència i sense deixar d’esforçar-me per aconseguir el meu propòsit. Al llarg de la vida no he pogut fer altra cosa que, per una banda, portar a terme importants experiències sobre educació i, per altra banda, assolir alguns resultats que no poden deixar indiferents els amics de la humanitat i de l’educació”.
Del pròleg de J. H. Pestalozzi a El cant del cigne (1826)
J. H. Pestalozzi va néixer a Zuric l’any 1746 i va morir a Brugg, també a Suïssa, l’any 1827, dos anys més tard de tancar l’Institut d’educació d’Yverdon (1805-1825). L’any abans de morir va escriure El cant del cigne (1826), considerada l’autobiografia de la seva intensa i extensa experiència educativa.
Va ser un educador molt conegut durant el seu temps i va tenir una influència considerable més enllà de les fronteres suïsses, arreu d’Europa. Pestalozzi va ser fill intel·lectual de la Il·lustració, tant del pensament francòfon com del germànic, i ell mateix va esdevenir el pedagog que millor exemplifica els principis il·lustrats en l’educació, tant en els aspectes teòrics com en els pràctics. A través de l’experiència i de la reflexió constant, va relacionar la teoria i la pràctica en les obres escrites i en la pràctica educativa que va desenvolupar al llarg de la vida.
Una sòlida formació en humanitats i, més tard, en filosofia i filologia al col·legi Carolinum de Zuric el van dotar d’un bagatge intel·lectual impregnat de l’ambient cultural i il·lustrat de la ciutat. Les influències del naturalisme de Rousseau, la moral de Kant i el filantropisme reformista de Basedow li donen una marca inequívocament il·lustrada en la qual els valors del progrés, la raó i la cultura són vistos com el veritable motor del canvi i la millora de les condicions de vida de les persones. Pestalozzi es va fer seva l’afirmació kantiana que “l’home només esdevé home a través de l’educació” i això dona a la seva pedagogia un caràcter plenament il·lustrat. És justament aquest esperit reformador que, després del desencís que li va causar la política, el va portar a emprendre reformes en l’agricultura com a via de millora de les condicions de vida de les persones. L’any 1869 es va casar amb Anna Schulthess i el matrimoni va establir la vivenda familiar en una finca que van anomenar Neuhof (Mas Nou, en català). Allà va tenir l’oportunitat de desenvolupar les seves idees de reforma agrària i econòmica, però la mala administració va comportar el fracàs de l’empresa.
Malgrat el fracàs econòmic, la mentalitat reformadora de Pestalozzi no es va aturar i va girar la mirada cap a l’educació, convertint Neuhof en un internat per a nens pobres als quals oferia l’oportunitat d’aprendre un ofici, treballar i pagar la pròpia educació. Aquesta va ser la primera experiència educativa de Pestalozzi que, tot i fracassar econòmicament, li va desvetllar definitivament la vocació educadora en veure que les reformes socials passaven per la millora de l’educació. També tenien a veure amb aquesta vocació educadora els canvis marcats, sota la influència rousseauniana (Emili, 1862), per la presència progressiva del paidocentrisme i la descoberta de la infància en la mentalitat de l’època.
El fracàs material de l’experiència de Neuhof obre un llarg període de reflexió en la vida de Pestalozzi (1780-1798) caracteritzat per la producció escrita en la qual destaquen la novel·la social Lleonard i Gertrudis, diversos opuscles de caràcter polític sobre legislació i protecció de la infància i una obra de caràcter filosòfic sobre les investigacions de la influència de la natura en el desenvolupament del gènere humà.
L’any 1798 representa l’impuls i projecció definitiva de Pestalozzi com a mestre i pedagog quan rep l’encàrrec de dirigir un asil d’infants orfes a Stans. Amb un grup que va oscil·lar entre cinquanta i vuitanta nens i nenes orfes i pobres de quatre a deu anys, sense classes, ni programa, ni horaris fixos, Pestalozzi va començar a aplicar i experimentar les seves intuïcions didàctiques, i en definitiva a desenvolupar el seu mètode en la lectura i l’escriptura.
L’any següent es trasllada a la vila de Burgdorf i instal·la una escola elemental en un castell per a uns setanta nens i nenes de famílies pageses de la zona. Allà escriu algunes de les seves obres pedagògiques més rellevants: El mètode (1800), Com Gertrudis educa els fills (1801) i Llibres elementals o llibre de les mares (1803). L’escola esdevé internat i orfenat i, a la vegada, seminari o escola de mestres. La pràctica d’associar l’escola a la formació dels mateixos mestres que hi treballaven va esdevenir una constant en la trajectòria pedagògica de Pestalozzi.
Durant aquests anys va desenvolupar plenament un mètode propi a partir de la pràctica centrada en l’autonomia de l’infant en una escola organitzada en grups i subgrups en la qual la convivència entre mestres i alumnes era un element central.
L’any 1804 deixa Burgdorf i inicia una nova experiència, primer a Münchenbuchsee (cantó de Berna), però l’any següent s’instal·la de manera definitiva a la vila d’Yverdon (cantó de Vaud) on convertirà el castell en un institut d’educació conegut i reconegut arreu d’Europa.
Durant els anys d’activitat a Yverdon escriurà les Cartes sobre l’educació infantil (1818) i s’entregarà de ple a desenvolupar una proposta d’educació integral en els àmbits de l’educació intel·lectual, l’educació física i l’educació moral; tres àmbits que ell vinculava amb tres òrgans importants del cos humà: el cap o la ment, la mà i el cor.
El principi fonamental de la pedagogia pestalozziana és l’harmonia educació-naturalesa, en la qual es detecta la marca de Rousseau. De fet, és acceptat per tots els estudiosos que Pestalozzi, malgrat algunes distàncies en aspectes essencials, que va esmerçar esforços per fer viable en la pràctica educativa allò que Rousseau havia plantejat en el terreny ideal. Per això va defensar que la formació s’havia d’adequar a la manera de ser de l’individu com a conseqüència de l’aplicació del principi natural.
En la pedagogia pestalozziana té una importància rellevant el concepte d’intuïció (Anschauung, en alemany), o la capacitat de veure la realitat de les coses, d’integrar-ho en el propi pensament a través de l’activitat i l’experiència directa. Segons el pedagog suís, la realitat té tres dimensions fonamentals —forma, nombre i nom— que han de ser la base de la instrucció. En el mètode que va desenvolupar es parteix de l’observació i, a partir de la llei de simplificació elemental, s’aplica un procés que vagi del simple al complex, procurant un equilibri de forces o facultats entre la ment, la mà i el cor. Per això els mitjans principals de tota educació intel·lectual havien de ser el llenguatge (nom), l’aritmètica (nombre) i el dibuix i la geometria (forma), sempre de manera equilibrada i harmònica.
De totes maneres, aquesta harmonia i equilibri també havia de traslladar-se a la relació amb els altres àmbits educatius, més enllà de l’educació intel·lectual. Pestalozzi va proposar i desenvolupar també una educació física basada en les aptituds tècniques i pràctiques, orientada a desvetllar capacitats. El tercer pilar d’aquesta proposta d’educació integral va ser l’educació moral en la qual, sota la influència kantiana, va plantejar que el fi últim de l’educació era la moralitat. D’aquí la importància de l’educació dels sentiments i de les relacions educatives entre alumnes i professorat en el si d’una veritable comunitat, un aspecte que fa emergir el sentit social de la pedagogia pestalozziana.
Pestalozzi va ser un educador conegut i valorat, però no hi ha dubte que també va ser un home avançat en el temps. La seva importància es va manifestar tant en la influència directa de l’obra i el mètode com en la continuïtat del seu prestigi i el fet de ser considerat com el pedagog emblemàtic de la Il·lustració.
La preocupació per la millora dels sistemes educatius europeus als inicis del segle XIX va impulsar els viatges i el comparativisme pedagògic, promovent una ràpida difusió de les idees i obra de Pestalozzi. De fet, l’institut d’educació d’Yverdon es va convertir en un centre de prestigi, objectiu de visites i estades.
En el nostre entorn cultural, la difusió del pestalozzisme va ser estudiada fa uns anys per Bernat Sureda. A través dels seus estudis i publicacions, que podem resseguir en el pròleg de l’edició catalana de Com Gertrudis educa els fills, descobrim que la primera escola pestalozziana es va crear a Tarragona l’any 1803 per iniciativa d’un capità de l’exèrcit suís allotjat en aquesta ciutat, François Voitel, que havia visitat Pestalozzi a Burgdorf i havia quedat impressionat de la seva tasca. L’any 1806 també es va obrir a Madrid el Real Instituto Pestalozziano sota la protecció de Godoy. El mateix any es va obrir a Barcelona una altra escola que anunciava l’ensenyament de l’escriptura i l’aritmètica seguint el mètode de Pestalozzi, i el mestre Josep Pau Ballot, autor d’una coneguda gramàtica, es declarava seguidor de Pestalozzi. Aquestes i altres iniciatives a València i Mallorca ens manifesten la importància del pedagog suís en els ambients reformistes liberals del primer terç de segle XIX. Un segle més tard, quan, en ple desenvolupament del moviment de l’Escola Nova arreu d’Europa, es va commemorar el centenari de la mort de Pestalozzi, la seva obra va ser de nou valorada i reconeguda com a pionera en la reforma de l’educació.