Rosa Sensat i Vilà (1873-1961) fou una mestra compromesa amb la renovació de l’escola pública catalana, feminista i innovadora dins l’àmbit educatiu. Tant la seva obra com la seva vida són un exemple vigent encara avui per als que volen participar activament de la tasca educativa, sigui com a mestres o com a educadors, o des de l’aprofundiment pedagògic o teòric del fet educatiu. Masnovina de naixement i europeista de pensament, tingué la decidida voluntat de fer país a través d’una educació nova.
La vida de Rosa Sensat i Vilà es pot dividir en un abans i un després del 8 de maig de 1914, data en què l’Ajuntament de Barcelona inaugurà l’Escola de Bosc, la primera escola a l’aire lliure. Nascuda el 1873 en un poble mariner, el Masnou, amb un pare capità de la marina mercant –mort quan ella només tenia nou anys– i una mare dedicada als brodats i les puntes de coixí, Sensat conformava el que podria ser una postal tòpica i burgesa de la Catalunya dinovena.
Sensat realitzà els estudis de mestra a Barcelona dels dotze fins als quinze anys. Un cop titulada, començà a treballar a l’escola municipal del Masnou (1889-1892), i posteriorment en una escola infantil gironina (1892-1896). En el seu camí pedagògic tingué un paper molt rellevant la directora del prestigiós Col·legi Barcelonès Àngela Vallés –que anys a venir esdevindria la seva sogra. Més tard, es llicenciarà per ser mestra de Normal a l’Escola Central d’Estudis de Magisteri de Madrid. Treballarà d’auxiliar quatre anys (1896-1900) a la capital, on entrarà en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que tanta influència tingué en el magisteri d’aquell temps. Completarà l’experiència pràctica en una escola de Sant Martí de Provençals (1904) i, més tard, en una Escola Pública Unitària (1908).
Viatgera jovenívola, a més de sojornar a França, visità diversos establiments d’ensenyament domèstic a Bèlgica, Suïssa i Alemanya, unes oportunitats que portaren Rosa Sensat a desenvolupar la convicció de preparar les dones de forma “pràctica i conscient per a les tasques de la casa i en una formació completa de la dona per a la vida de família” (González-Agàpito, 1989, p. 119). Sensat es dedicà a l’ensenyament domèstic a Alacant, després de guanyar, pels volts del 1900, unes oposicions de mestra de labors. En 1922 participà en el III Congrès International d’Enseignement Ménager de París.
Val a dir que la situació de la infància a les acaballes del segle xix a les ciutats europees, com ara Barcelona, que sofriren una ràpida industrialització i urbanització, feu necessari el desenvolupament de l’higienisme i la medicina social. Dintre del moviment d’higienisme i educació, l’aportació de Sensat fou molt rellevant. Aquest higienisme tenia un doble vessant: la protecció i la prevenció. Pel que fa a la protecció, es tractava d’avançar-se a l’aparició dels problemes, tot protegint les mares i els nadons, alhora que s’introduïen a l’escola els hàbits d’higiene pública. La prevenció s’orientà a la previsió de l’aparició de malalties. Així, educació i higiene es consideraven dues cares de la mateixa moneda: si l’educació higienitza, la higiene educa. A Barcelona, per exemple, s’instauraren a principis de segle (1903) les primeres “gotes de llet” per tal de regular la lactància artificial dels nadons i evitar la desnutrició i la mortalitat infantil. L’educació sanitària i el desenvolupament de la puericultura, com a versió preventiva i social de la pediatria, responien a aquesta realitat social. Dintre de la tendència higienista, es fomentà l’educació física i l’esport a l’escola –tal com Sensat feu a l’escola de Bosc–, es realitzaren colònies de mar i de muntanya, s’obriren escoles a l’aire lliure i s’implantaren excursions escolars per millorar la salut dels infants urbans.
L’educació ménager s’inscriu en aquesta tendència higienista. A Europa, acabada la Primera Guerra Mundial, moltes dones s’enfrontaven amb un gran repte vital: a falta del pare, mort al camp de batalla, havien de criar els fills totes soles. La inflació, l’augment indiscriminat dels preus dels béns de primera necessitat, com ara el menjar i la roba, i la manca de recursos econòmics, obligaren moltes dones a buscar-se la vida per donar aliment i vestits als fills. Davant d’aquesta situació desesperada, la teoria i la pràctica educativa i pedagògica es feu ressò de l’ensenyament ménager, i s’organitzaren diversos congressos internacionals monogràfics d’aquesta disciplina: Friburg (1908), Gant (1913), París (1922) –al qual Rosa Sensat assistí com a ponent– i Roma (1927). Pels defensors d’aquesta disciplina, la dona era el motor per a la reconstrucció de la pau europea: es tractava de la reconstitució de les llars destruïdes per la Gran Guerra, el ressorgiment dels valors morals de la família, l’enaltiment de la dona en les funcions de mare i educadora dels fills, ciutadans del demà, per salvar la societat europea.
En aquests anys professionals convulsos, Sensat també assumí la responsabilitat pedagògica de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, on, sota la direcció de Francesca Bonnemaison, deixà palès el seu feminisme i la defensa de la dignificació de la dona dintre i fora de la llar. Després de dirigir l’Escola de Bosc (1914-1930) passà a regir els destins pedagògics del Grup Escolar Milà i Fontanals (1931) fins que, acabada la guerra, la mirada depuradora de la dictadura franquista s’aturà en ella per obrir-li un expedient de jubilació que li provocà una minva de la pensió. Morí a vuitanta-vuit anys, tot deixant una obra publicada extensa i un tarannà educatiu nou, de renovació pedagògica.
Amb relació a l’obra escrita, cal destacar-ne bàsicament Les ciències de la vida de la llar (1923) i Vers l’escola nova (1934). A les Ciències de la vida de la llar exposava l’experiència adquirida en el Curs Normal d’Ensenyament Domèstic per a Mestres, organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1921. Aleshores Sensat ja es mostrà com una figura clau de la divulgació científica, especialment la dirigida a les dones, tasca que generalitzaria amb les publicacions a la Revista de Pedagogía. El procediment didàctic que utilitzava era senzill: a partir dels fenòmens diaris introduïa els coneixements científics, lligant el món del dia a dia i el cultural amb la intenció de promoure la comprensió científica de les tasques pràctiques i quotidianes de la llar. Rosa Sensat va defensar, coincidint amb Ovide Decroly, la necessitat de la globalització, destacant la importància del tot, un fet que la portà a fomentar el paper dels centres d’interès a partir dels quals podia aprofundir en els diferents aspectes.
Fent-ho així, es produïa un renovellament de la didàctica de les ciències alhora que s’introduïen els coneixements científics en les feines considerades feministes, de manera que no només se’n dignificava la tasca, sinó que s’avançava en la igualtat de gènere. L’ús d’aquesta metodologia provocà un èxit tal que donà lloc a una obra nova anomenada Cómo se enseña la economía doméstica (1927), adreçada directament a la formació de mestres.
A tall de cloenda de la biografia, val a dir que Rosa Sensat fou capdavantera de la renovació pedagògica del primer terç del segle xx. No solament pel fet de dirigir una de les primeres escoles públiques a l’aire lliure pionera de l’ensenyament actiu, com és l’Escola de Bosc, sinó per la participació en la construcció d’un país nou regenerant l’educació de soca-rel. Referent pedagògic per a la política educativa de la Segona República, la seva obra ha deixat una profunda petjada en el nostre sistema educatiu: menys intel·lectualisme i més acció, defensant una escola pública de qualitat. Així ho feu ella amb la seva dida, i així ho traslladà a l’escola i a l’educació.
.jpg)
